biografia






Galileu Galilei
 
Quatre savis genials - Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton- són considerats els fundadors de l'astronomia moderna. Però l'envergadura de la seva obra sobrepassa de molt l'àmbit de la nova física per tal d'influir decisivament en la imatge que els humans tenen no tan sols del món sinó d'ells mateixos. Entre el llibre de Copèrnic (1543) i el de Newton (1687) transcorren menys de cent cinquanta anys, però la ciència i la comprensió de l'home i del món passen per una profunda mutació que en bona part cal atribuir a aquests quatre pioners.

Abans estem encara al món de l'Antiguitat, que conserva les idees dels grecs clàssics: hi ha un món celestial i un món sublunar; la terra és el centre de l'Univers, els seus materials són impurs i obeeixen a regles capricioses. Els cossos celestials, en canvi, són purs i els seus moviments són perfectes i eterns. Això no vol dir que tots els astrònoms medievals fossin platònics o aristotèlics. La major part de savis seriosos de l'època sabien que la gran quantitat d'hipòtesis ad hoc necessàries per salvar el geocentrisme era poc elegant i massa complexa. Hi ha discussions inacabables, però s'oblida interrogar la Naturalesa. I no es disposava tampoc d'un mètode matemàtic prou treballat.

Però després de Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton ha triomfat una nova visió del món, matematitzada i poc relacionada amb l'aparença. Com s'acostuma a dir: el Cosmos [finit, tancat] se substitueix per l'Univers [infinit, però mesurable, científicament comprensible]. La imatge que els humans tenen del món físic queda esberlada. La Terra ha perdut la seva centralitat, però els materials de la terra i del cel han trobat la seva unitat: la matèria i les seves lleis són universals. La ciència reposa ara sobre principis mecànics sòlids, té un mètode fecund -alhora experimental i racional- i totes les ciències que neixin d'ara endavant prendran com a model la Mecànica Celeste de Newton. Es posa en marxa la civilització moderna.

Cal entendre, a més, el ressò d'aquesta aportació científica a la llum del procés contra Galileu. Per primer cop una construcció científica fa posar en crisi -i desplaça- la imatge que una societat té de si mateixa. Per primer cop també un savi es veu obligat a definir públicament l'estatut de la seva tasca, davant la resistència que provoquen les seves hipòtesis. Hi ha, doncs, una doble problemàtica. Epistemologia i física es reconsideren globalment. I això marca una crisi de consciència i una crisi de civilització.


Quatre savis genials - Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton- són considerats els fundadors de l'astronomia moderna. Però l'envergadura de la seva obra sobrepassa de molt l'àmbit de la nova física per tal d'influir decisivament en la imatge que els humans tenen no tan sols del món sinó d'ells mateixos. Entre el llibre de Copèrnic (1543) i el de Newton (1687) transcorren menys de cent cinquanta anys, però la ciència i la comprensió de l'home i del món passen per una profunda mutació que en bona part cal atribuir a aquests quatre pioners.
Abans estem encara al món de l'Antiguitat, que conserva les idees dels grecs clàssics: hi ha un món celestial i un món sublunar; la terra és el centre de l'Univers, els seus materials són impurs i obeeixen a regles capricioses. Els cossos celestials, en canvi, són purs i els seus moviments són perfectes i eterns. Això no vol dir que tots els astrònoms medievals fossin platònics o aristotèlics. La major part de savis seriosos de l'època sabienque la gran quantitat d'hipòtesis ad hoc necessàries per salvar el geocentrisme era poc elegant i massa complexa. Hi ha discussions inacabables, però s'oblida interrogar la Naturalesa. I no es disposava tampoc d'un mètode matemàtic prou treballat.
Però després de Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton ha triomfat una nova visió del món, matematitzada i poc relacionada amb l'aparença. Com s'acostuma a dir: el Cosmos [finit, tancat] se substitueix per l'Univers [infinit, però mesurable, científicament comprensible]. La imatge que els humans tenen del món físic queda esberlada. La Terra ha perdut la seva centralitat, però els materials de la terra i del cel han trobat la seva unitat: la matèria i les seves lleis són universals. La ciència reposa ara sobre principis mecànics sòlids, té un mètode fecund -alhora experimental i racional- i totes les ciències que neixin d'ara endavant prendran com a model la Mecànica Celeste de Newton. Es posa en marxa la civilització moderna.
Cal entendre, a més, el ressò d'aquesta aportació científica a la llum del procés contra Galileu. Per primer cop una construcció científica fa posar en crisi -i desplaça- la imatge que una societat té de si mateixa. Per primer cop també un savi es veu obligat a definir públicament l'estatut de la seva tasca, davant la resistència que provoquen les seves hipòtesis. Hi ha, doncs, una doble problemàtica. Epistemologia i física es reconsideren globalment. I això marca una crisi de consciència i una crisi de civilització.